Per què no prohibim la filosofia?

FERRAN CARRERAS Jostein Gaarder va publicar l´any 1995 una novel·la que encetava amb aquestes paraules: "Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys de filosofia viurà a les fosques la resta de la seva vida". L´escriptor de El món de Sofia al·ludeix, amb aquests termes, a la importància de la filosofia en la formació de les persones, posant de manifest una idea secular i recurrent: la imparable regressió d´aquest saber a l´àmbit escolar.
Sembla que ara la conselleria d´Educació pretén afegir cullerada en aquest procés involutiu per la via de retallar continguts a Batxillerat. Tot plegat no és cosa nova. Ho va fer el PP l´any 2000 amb el Decret d´Humanitats (reduint una hora a segon de batxiller), i ara ho vol fer el PSOE (reduint una altra hora a primer). És ben natural: deuen pensar que la filosofia és com un acudit kumbaià enmig d´un foc de camp boyscout. Escaient, potser, per a ociosos seixantavuitistes amb melena i guitarreta, però una palla mental per qui té dos dits de front. Ja ho va dir amb cinisme Churchill: "Qui no és revolucionari als vint anys no té cor, però qui no és conservador als quaranta no té cap". Doncs això.
Sospito que si seguim així, els professors de filosofia acabarem fregant escales pels instituts vestits amb bata i davantal de quadrets, arrossegant estoicament la fregona pels passadissos. Seria tota una metàfora existencial contemplar els mestres vestits de maripilis pixant rajolinets de salfumant pels racons, precisament ara que es parla tant de Diògenes i de la seva curolla per viure envoltat de brutor, com apuntava l´altre dia Empar Moliner a El País amb molta gràcia. Jo ja em vaig fent a la idea, no gens irreal a aquests alçades, de fer algun curset de teatre tailandès o de macramé solleric per si ens hem d´habilitar en aquestes coses estupendes per a impartir-les d´optatives florero -que és com acabarà la filosofia-, en lloc d´explicar collonades de Kant o Aristòtil.
A mi em fa una peresa infinita haver de repetir mil i una vegades l´arenga bleda de "fer-alumnes-crítics-i-de-l´educació-en-valors-i-de...", -en fi-, d´omplir-nos la boca amb una ensaladilla de frases toves que tenen gust a manual d´autoajuda marca Jorge Bucay de tant mastegar-les. Però es veu que sí, que cal posar-nos altre cop pancartistes i revolucionaris per defensar... una horeta més de classe. No em digueu que no fa plorera!
Parlava Montserrat Roig en un article memorable titulat "Per què no els prohibim llegir?" del descrèdit al nostre país de l´hàbit de pensar amb rigor. L´escrit es va publicar dia 29 de novembre de 1990 a l´Avui. Han passat si fa no fa quasi vint anys, i la tristíssima constatació és que "a cada bugada hem perdut un llençol", que diria Maria Aurèlia Capmany. Diguem-ho sense embuts: avui el batxillerat s´està convertint en una tortura africana per als adolescents. S´hi avorreixen mortalment. Hi van capbaixos, arrossegant els peus, com una condemna a galeres. El fan perquè no toca altre remei. I, clar, així no hi ha sant qui aixequi el cap.

Per aquest motiu, seguint l´exemple de Roig i acollint-me a la magnanimitat de la conselleria d´Educació d´aportar "propostes enriquidores al debat curricular", suggereixo d´anar per la via directa, deixar-nos d´eufemismes, i prohibir la filosofia a tots els instituts de Balears. Sí, clausurar-ne el seu estudi, treure-la com a assignatura, arraconar-la de les prestatgeries, i organitzar un fogueró enmig del pati de cada centre, emulant les pires infames de llibres jueus cremats pels alemanys a Berlin aquell 10 de maig de 1933 durant l´ensorrament de la República de Weimar.
Potser podríem salvar la filosofia de tanta destrossa si la convertíssim en un art clandestí, perseguit, talment quan era una secta d´iniciats a l´època dels pitagòrics. Aleshores, els adolescents -que per edat gaudeixen intensament d´anar contra tothom i contra tot-, buscarien amb delit els assajos de Montaigne o traficarien amb els volums de Jean Paul Sartre i els llegirien d´amagat a mitjanit, sota el coixí, com passava durant el règim prohibicionista de Franco amb els textos ateus de Nietzsche o els impúdics de Simone de Bouveair. Sí, fora complexes, s´ha de tirar pel dret i prohibir la filosofia. I així -com qui no vol la cosa- descobririen, a desgrat dels buròcrates de la Conselleria, "que endinsar-se en el difícil i solitari plaer de pensar", que diria Jostein Gaarder, "és en realitat el lentíssim art de conèixer-te a tu mateix, l´únic capaç d´entendre aquest fet tan estrany que és viure, i ser feliç".

Ferran Carreras és professor de Filosofia de l´IES Damià Huguet (Campos).

PELÍCULA RECOMENDADA: EQUILIBRIUM

Equilibrium (Kurt Wimmer, 2002) pasó desapercibida para el público español y para gran parte del americano, ya que su estreno y difusión fueron muy deficientes: sólo llego a visionarse en 300 salas en Estados Unidos. A primera vista su propuesta tiene mucho que ver con The Matrix de los hermanos Wachowsky, pero esta última, influenciada en parte de su estética por su antecesora, la consigue superar en su campo; el de película de numerosas influencias de ciencia-ficción cohesionadas en un todo coherente y efectivo. Wimmer, que es también el guionista, nos explica una historia que muchos de nosotros conocemos: la de una sociedad distópica futurista al estilo de las que imaginaron Orwell, Huxley y Bradbury. Se nota principalmente la influencia de este último y su obra magna "Farenheit 451".

Tras una 3ª Guerra Mundial, los gobernantes ven que jamás se podra superar una cuarta, y deciden erradicar la fuente de las guerras: los sentimientos humanos. Se crea la enorme metropolis de Libria, un lugar utópico donde un lider totalitario conocido como "Padre" guía a la comunidad hacia una nueva era. Todos los librianos se administran una droga muy potente cada 6 horas que les elimina las emociones. Para controlar a la población se crea una orden de agentes de la ley: los Clerigos de Grammaton, una especie de policias entrenados en artes marciales que dominan una mortal tecnica de combate con pistolas, el "Gun Kata" (invencion del propio Wimmer). John Preston (Christian Bale) y su compañero Partridge (Sean Bean) se ven metidos en una redada para quemar unas valiosas obras de arte (en una secuancia muy Bradburyana, claro) y este último adquiere como prueba un libro de poesía, que le hace pensar y reflexionar, por lo que se convierte en un peligro y Preston lo elimina, pero sus palabras calan hondo en su mente... Preston empieza a indagar sobre Partridge y encuentra a una mujer relacionada con él, Mary (Emily Watson) que le hará despertar algo muy peligroso: sus sentimientos... La búsqueda de su identidad emocional, el pasado del mundo y el conocimiento prohibido del arte y la música son muy bien interpretadas por un magnífico Bale. Preston empezará a sentir simpatías por la resistencia del extrarradio de Libria, y acabará ayudandoles en su lucha, que no será nada facil.

Aún cuando es un film con unas buenas dosis de acción (medida y calculada para no excederse, un buen acierto) Equilibrium se centra en los sentimientos y su importancia en nuestra vida, la imposibilidad de erradicarlos del todo y el amor al arte y la literatura. Las secuencias de acción ideadas por Wimmer tienen un desarrollo curioso, que si bien puede recordar a The Matrix en un principio, se desmarcan de ella en cuanto a originalidad, ya que es curioso ver la estética del "Gun Kata" el arte marcial que practican los clerigos, hecho a partir de miles de analisis de combates balisticos para sacar el maximo rendimiento a un arma de fuego. Es un elemento secundario en la trama pero de una gran originalidad y fuerza visual. Tiene además a su favor una preciosa fotografía, sobria y elegante, un diseño de vestuario excelente y unos muchisimo mejores actores que The Matrix. Altamente recomendada, aún cuando solo la podréis encontrar en v.o.s.e, pero vale la pena.